UN CAMÍ CONTRA LA FRUSTRACIÓ

Sense dubte no hi ha res que siga més frustrant que no aconseguir mai cap objectiu. En el cas d’un ensenyant el problema empitjora a mesura que creix l’alumnat. Aquest, fins i tot, en èpoques com la preadolescència s’entesta en fer-li la vida impossible al professorat simplement per trencar amb el seguidisme que ha tingut fins ara. Això és així, és regla natural, la jove criatura es debat per lliurar-se dels ramals entre els quals l’han anat conduit durant la infantesa.

Clar que, davant de la frustració, hi ha moltes actituds possibles. Però en una societat on estar frustrat és un al·licient per consumir, aquest estat es manté artificialment durant el major temps possible si cal. Si estic  insatisfet cerque compensar aquesta situació aconseguint allò que em manca i com que no sé el que és, pense en comprar-ho com a darrer remei. Comprar què? Tant se'n dona, la satisfacció de comprar redueix l'estrés. És com al nadó, quan es posa a plorar li donem el que siga en tal que calle, encara que no siga ni el que necessita ni el que vol.

Però, i si no puc comprar el que em falta. En la feina d'ensenyar, la frustració no és resol aconseguint algun substitutori.  El punt perillós en el que es troba l’ensenyant es quan davant d’aquesta insatisfacció és crema, com solem dir copiant l’expressió americana burn-out.

Es possible lliurar-se d’aquesta roda infernal. De fet aquesta hauria de ser matèria obligada en les Escoles de Magisteri donat que  la capacitat de respondre a la frustràció és el millor remei contra l’immobilisme educatiu. I per que açò siga possible hem d’aprendre a avaluar el que fem. No a partir  d'ítems universalitzats que ens demostren dia a dia que els nostres educands no saben el que han de saber, sinó a través d’objectius reals que ens proposem i que responen a la realitat que tenim al davant.

Quan redactem els famosos criteris d’avaluació, generalment relacionats sols amb l’activitat de l’alumne, solem fer-ho a partir de les directrius del currículum oblidant-nos interpretar-los en funció de les persones que tenim al davant, del lloc on es troben, de la importància vital del que volem avaluar, de l’impacte de l’avaluació sobre l’alumne, de que estem en ensenyament obligatori i universal, etc.

Caldria que a l’hora d’avaluar tinguérem clar almenys aquestes quatre cosetes:

1. Si tots els alumnes, xics i xiques, són diferents, els objectius que pretenem que cadascun aconseguisca han de ser també diferents.
2. Els objectius han de ser possibles d’aconseguir i hem de programar totes les activitats necessàries per a que així siga. La qual cosa vol dir que una seqüència didàctica serà més o menys llarga, intensa, activa, etc. En funció dels objectius.
3. Els objectius no s’avaluen necessàriament al final del procés ja que en procés en si mateix sol formar part de l’objectiu.
4. Els nostres objectius han d’anar més enllà d’allò estrictament acadèmic tal i com ve actualment al currículum.

No oblidem els avaluadors sóm nosaltres no el món exterior. En funció de l'adequació entre el que pretenem i el que aconseguim,tindrem un major o menor grau de frustració.