Estar en contra dels deures és una aberració social ja que els deures són consubstancials a la existència de drets. En el cas que ens ocupa el dret a una avaluació favorable respon al deure de complir de la millor manera amb les tasques encomanades.
Però els deures escolars es viuen com una obligació, una càrrega feixuga a la qual no es veu la utilitat. Potser siga així, però hem de saber discernir quines són les causes que provoquen aquest rebuig.
Jo recorde que en els meus anys d’institut, estava a França, no podia fer una bona redacció i encara menys una dissertació en una hora de classe. Per això, ja des dels primers cursos, quan n’havien de fer alguna en classe, en els exàmens, teníem des de 2 hores en els primers cursos fins a 4 hores en el batxiller superior (era el temps que ocuparíem en la revalida del Batxiller per assignatures com filosofia o llengua). No es podia fer aquesta feina a classe, calia doncs manar-la com a deure. Encara que, en el meu cas, no arribava quasi mai a fer-les a casa ja que les redactava durant les hores d’estudi que tenia a l’Institut.
Eren deures, els meus deures, tenia el deure de saber fer una redacció amb la planificació del text primer, la seua primera redacció, la seua correcció tantes vegades com fora necessari i per fi passar-la a net per entregar-li-la al professor. Des d’aquella època no sé fer un bon escrit sense seguir aquestes pautes la qual cosa agraïsc jo el primer i els que han de llegir el que escric en segon lloc.
Davant una societat on les autoritats, primer, i una gran part de la societat darrere, incapaços d’assumir les seues responsabilitats, em pregunte si una cosa no tindrà que veure amb l’altra. Si jo no tinc deures no tinc responsabilitat. Si el meu deure no és complir amb la meues responsabilitats, tampoc en tinc cap si ho faig mal. Això fa que si no li encomane cap deure a l’alumne tampoc serà responsable d’aprendre o no. Seran els altres els responsable del que jo sé o deixe de saber.
Pot ser que els deures que es manen actualment no siguen gaire atractius sinó més aviat desmotivadors. Però això no és problema dels deures sinó del seu contingut.
Aquests no haurien de manar-los els professors sinó que se’ls haurien de manar els propis alumnes com de fet passa en aquells, que arribats a certa edat, no necessiten que ningú els mane que han de fer fora de les hores de classe. Però en això, la responsabilitat és una mica de tots. El currículum escolar exigeix que aprenguen una sèrie de continguts la qual utilitat no és evident. Però si modifiquem aquests continguts, si , com en l’exemple que posava a l’inici del text, les tasques que haurà de realitzar per complir amb el seu deure tenen significativitat aleshores les coses canvien. Una enquesta, una entrevista, una redacció, una recerca d’informació..., són tasques que no es poden fer bé si no és fora de l’aula.
També hi ha deures que l’alumnat hauria de complir a casa com són la part de tasques domèstiques que li pertoque, com a tots els altres membres de la família. Aquests deures ja no són incumbència de l’escola. La família té el deure d’educar-los en aquest sentit. Així mateix hi ha deures institucionals amb els que ha de complir pel fet de viure en una comunitat. Ella, en la seua globalitat, hauria de comprometre’s en el seu compliment car això també es part de l’educació. Al cap i a la fi educar és procurar les eines per que les persones puguen construir un ambient favorable a ells i a les persones amb les que viuen .
Clar que aquest discurs sembla utòpic ja que la societat ho han oblidat. Cal que siguem capaços d’anar caminant en eixe sentit. Si no ho fem estem abocats a que conflictes tant absurd com aquest de “deures si o no”, es repetisca. Aquest camí es pot començar ja. Totes i tots podem proposar-nos-ho ja i per a això cal que:
· els pares i les mares tinguen clar que la funció de l’escola és procurar-los una educació general i bàsica i no cap cursa de preparació per anar a l’institut i a l’universitat. L’educació escolar correspon a una sèrie d’ensenyaments concrets de cara a la sociabilitat de l’individu. La primària i l’ESO han d’impartir coneixements generals però, sobretot, han d’oferir a l’alumnat eines per resoldre de manera eficaç les situacions que se li presentaran en la vida.
· Tots han de tenir en compte que les persones tenim un temps limitat en el qual en realitzem com a persones. El més joves han de tenir espais físics i temporals per i relacionar-se amb els seus companys fora de l’escola.
· Els ensenyants, hem d’acceptar que en l’ensenyament obligatori hi ha conceptes que sobren, i que seguir el llibre de text no és complir amb el programa. Si ens remetem al currículum, hi ha molts continguts que no abordem mentre posem èmfasi en l’adquisició memorística de conceptes o l’adquisició de habilitats que no han demostrat la seua utilitat. Per això cal valorar almenys dues coses:
o Donar per a casa feines que no es poden fer en classe.
o Preveure si l’alumnat posseïx, per realitzar-les, tant els mitjans físics com els coneixements necessaris. Si no és així caldrà procurar-li’ls.
· La gent jove ha de saber que per fer qualsevol tasca en la vida necessitarà temps, més enllà del que dedica al treball acadèmic estrictu senso. Aquest temps no sols li’l tindrem que deixar però també se l’haurà de guanyar. Família i professorat tenen el deure d’ensenyar-li a gestionar el seu temps per a que puga gaudir de tot allò que té al seu abast així com complir amb els seus deures.
· La comunitat té el deure de procurar al jove espais on poder relacionar-se al mateix temps que responsabilitzar-lo de la cura i de l’organització d’aquest espai.
Aquests primers passos es podrien complir ja mateix. Així resoldríem dos debats que s’estan tenint en aquest moment en el mon educatiu: l’horari i els deures escolars.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada