EL MALTRACTAMENT ENTRE IGUALS (primera part)

PREVENCIÓ DE L'ASSETJAMENT ESCOLAR
(BULLYING)

(A partir del document de Jordi Collell i Caralt  i Carme Escudé i Miquel

 «Rol de les emocions en els processos de maltractament entre alumnes»)

El maltractament entre iguals (bullying) és definit com una “conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un/a alumne/a contra un/a altre/a, al que escull com a víctima de repetits atacs. Aquesta acció, negativa i intencionada, situa la víctima en una posició de la que difícilment pot sortir-ne pel seus propis mitjans.”

Els estudis indiquen que

Es solen utilitzar tres categories d'agressions

• física: pegar, donar empentes, amenaçar, intimidar…,
• verbal: insultar, posar malnoms, burlar-se…
• relacional agressió a través de les relacions socials: fer córrer rumors malintencionats, ignorar, excloure, no deixar participar de les activitats del grup…
• cibernètica: a través de les xarxes socials, SMS, whatsapp, etc.
• L’agressió, en qualsevol de les seves formes, té a veure amb la necessitat d‘exercir un poder sobre l’altre.
• Aquests tres tipus d’agressió tenen:
• formes obertes: pegar, insultar, no deixar participar en un joc… l’agressió és clara i evident, i l’agressor es posa al descobert.
• formes indirectes: trencar o robar objectes personals d’amagat, fer córrer rumors malintencionats per tal que els altres no siguen els seus amics, ignorar o fer que els altres l’excloguen del grup… l’agressió no és tant evident; l’agressor queda a l’ombra.
• Les formes directes s’observen clarament ja al parvulari, mentre que les formes indirectes no es comencen a donar fins els 8 o 9 anys. Són realment prominents en les xiques a l’edat d’11 anys.
• En l’agressió indirecta: són necessàries certes habilitats cognitives i socials.
• En l’agressió indirecta s’observen les conductes següent:
• Baixos nivells de conducta prosocial (compartir les coses, ajudar els altres). 
• Existeix un abús de poder en una relació que hauria de ser simètrica,
• Hi ha una absència de provocació per part de la víctima
• Es tracta de repetits incidents al llarg d’un període de temps
• És una conducta intencionada per part de l’agressor. 

• L’agressor o agressors: inicien l’agressió i en prenen part activa.
• Els seguidors: no comencen l’agressió però en prenen part activa.
• Els partidaris: no prenen part activa però recolzen l’agressió mostrant cert grau de suport obert o bé mostrant la seva conformitat o que els agrada.
• Els espectadors: pretenen no prendre posició. Adopten l’actitud “el que succeeix no és el seu assumpte”, en un intent de neutralitat.
• Els possibles defensors: no els agrada l’agressió i pensen que caldria ajudar la víctima, però no ho fan o no saben com fer-ho.
• Els defensors: no els agrada l’agressió i ajuden la víctima o ho intenten.

Els agressors poden presentar:

• Una forta necessitat de dominar i sotmetre a altres companys, i a eixir-se’n sempre amb la d’ell.
• Són impulsius i solen enfadar-se fàcilment.
• No empatitzen amb les víctimes.
• Amb freqüència es mostren desafiants i agressius amb els adults, fins i tot els pares i el professorat.
• Poden estar involucrats en situacions antisocials.
• Sobretot en el cas dels xics, solen tenir més força física que les seues víctimes.
• Tenen un patró de personalitat agressiu i dominant, i mostren actituds  positives envers la violència.
• En el cas del agressor proactiu, l’emoció dominant és el plaer i l’estimulació.

Agressors seguidors i partidaris: Es pot dir que els sentiments que predominen en aquestes situacions de maltractament entre iguals que no estan induïdes per la còlera són el sentiment de poder i de pertinença al grup.

Les víctimes solen ser:

• Persones prudents, sensibles, callades, apartades i tímides
• Persones inquietes, insegures, tristes i amb baixa autoestima.
• Persones depressives que tenen idees suïcides amb més freqüència que els seus companys.
• Persones que no tenen ni un sol bon amic/ga i que es relacionen millor amb  persones d’un altre grup que amb el seu grup classe.
• En els cas dels xics sobretot són físicament més dèbils que els seus companys.

Les víctimes provocadores o acusador-víctima: mostren algun tipus d’hiperactivitat. També seria el cas dels sobreprotegits,.

Sovint trobem com a víctima qualsevol persona que no s’ajuste a les normes implícites o explícites del grup. Solen ser persones ben integrades en el sistema educatiu, mantenen bones relacions amb el professorat i són sensibles a les tasques acadèmiques, però desperten l’enveja dels companys. El grup tolera malament la diferència i qualsevol persona que presente alguna diferència és més vulnerable a la victimització. Aquesta diferència pot ser de molts tipus: des de la mateixa aparença física, a diferències culturals, psicològiques, en l’estil del vestir, en el comportament o en les idees; les persones amb un handicap o les que pertanyen a un grup social diferenciat, portar ulleres, tenir les orelles grans, ser molt prim o molt gras.

Víctimes i agressors mostren problemes de regulació emocional i fallen en reconèixer els sentiments i les emocions dels altres.

• un dèficit en el processament de la informació social el llenguatge no verbal provenint de l’altre (es riu de mi, m’ha insultat, et.)
• l’emoció dominant és la còlera com a resposta
• una manca d’habilitats socials.
• sentiments predominants de por i d’angoixa.

Com gestiona els seus sentiments la víctima 

Pot considerar que l’assetjament és deu a

• Causes externes : manca de supervisió del mestre, companys dolents que fan mal, etc. No afecta tant l’autoestima.
• Causes internes: sóc feble, sóc covard, no em sé defensar,... predomina el sentiment de culpa i vergonya;
• Un element significatiu, la culpa : Ens referim al sentiment que s’experimenta, no a la relació real que existeix. La culpa pot interpretar-se com una interiorització de la vergonya, per la qual el mateix subjecte és jutge i víctima alhora. La capacitat d’acceptar de la pròpia responsabilitat serà un punt de partida positiu.

El maltractament entre iguals és social per naturalesa.

Els sentiments de culpa que una persona pot experimentar en veure patir a una altra persona queden diluïts. Així, quan s’interpel·la un agressor sobre la seva participació en situacions de maltractament la primera resposta que s’obté és: “Perquè em renyes a mi? si ho fan tots!”. Sembla que el fet col·lectiu eximeix de la responsabilitat individual.

Cal tenir aquests processos molts presents, ja que les claus d’una intervenció exitosa són principalment:

• Reconèixer la víctima com a víctima per tal que deixe de ser-ho. És paradoxal, però és així.
• Desculpabilitzar-­la. Sostreure la del domini de la manipulació dels altres i retornar-li el control de sí mateixa.
• Reindividualitzar els membres del grup: Retornar a cadascú la seva part de responsabilitat.

El fenomen del maltractament entre iguals pot provocar:

• Disruptivitat a l’aula i malestar en l’activitat docent.
• Conductes agressives i les experiències de victimització.
• Diferents problemes d’ajust escolar (absentisme, baix rendiment, etc.),
• Desajust psicosocial (aïllament, problemes d’adaptació, etc.,)
• Trastorns psicològics a curt i a llarg termini (baixa autoestima, ansietat, depressió, trastorns psicosomàtics…)
• Trastorns de conducta i ser precursores de comportaments antisocials.

Què ens cal fer per previndre-ho?

Els infants tenen dret a estar segurs a l’escola i a no estar sotmesos a la humiliació intencional i repetida.

L’entorn, entès en un sentit ampli i especialment el grup de companys, pot actuar com a potenciador o com a inhibidor d’aquestes conductes de maltractament.

L’èxit de la intervenció és directament proporcional a una correcta definició de la situació: característiques personals, interessos, clima escolar, etc.

Des de la perspectiva de la prevenció tenim un ampli ventall de possibilitats:

• Totes les activitats, projectes i programes encaminats a fomentar el creixement personal i la cohesió social. 
• Programes de Competència Social, de mediació escolar, dels Companys ­guia, del Cercle d’amics. 
• L’aprenentatge cooperatiu.
• L’acció tutorial i les tutories individualitzades. 
• L’aplicació d’una disciplina no punitiva que minimitze la culpabilització i maximitze la presa de consciència de la pròpia responsabilitat. 
• El reconeixement i el control de les emocions està en la base per a desenvolupar la intel·ligència emocional i gaudir d’un bon clima de convivència.