La Moralització de la diferència

 PUBLICAT EN: EL PAÍS | 29 DE DESEMBRE DE 2025

Tot i estar centrat en la política xilena, aquest article conté una sèrie de reflexions que podem adaptar als espais polítics de qualsevol país del món. En la traducció que hem fet, hem obviat les mencions a la política xilena que fa l’autor a l’original per donar-li un tarannà més universal.

  Fa gairebé deu anys, en un panel sobre “Pinochet i els joves” convocat al complir-se una dècada de la seva mort, una de les participants va dir amb total franquesa: "Per mi, la diferència entre dreta i esquerra es moral. Ser de una u altra et fa bo o dolent". Em cridà la atenció la radicalitat del plantejament. Fins aleshores, mai havia escoltat el punt amb tal nitidesa fora de les discussions exaltades en assemblees universitàries. Em sembla una raresa, atribuïble tal vegada, a la intensitat amb que la figura de Pinochet polaritza les nostres categories polítiques.

  Allò que aleshores produïa estranyesa, avui s’ha tornat habitual en el nostre espai públic, i amb gran intensitat entre les elits polítiques. Les discrepàncies ideològiques ja no són només conflictes sobre els mitjans per arribar al bé comú —alguna cosa natural en societats plurals—. S’han transformat en el reflex de la bondat o maldat moral de qui les defensa. [...]Quan [algú] declara que [tal partit] te una 'altura moral' y escala de valores diferent, mostra amb transparència aquesta lògica: la superioritat ètica pròpia justifica el menyspreu a la resta, siga de dreta o [d’esquerra].

  Alguns diran que això és producte d’un canvi d’època política. És cert que el clivatge dret-esquerra està mutant; el seu contingut definitivament no és el de los 90 o els 2000. Pel contrari, aquests consensos cruixen i no semblen convèncer a gaire persones. Però este canvi no explica el fenomen central: que al diferent se’l carregue de característiques negatives, que es moralitze la diferència política amb independència de seu contingut. [...]

  Quan la diferència política es moralitza, la política es converteix en guerra cultural. I la guerra cultural no és un llenguatge neutre; té conseqüències en com es pensa la tasca política i com és l’adversari. Entre altres, es deprecia la evidencia —social, científica— per privilegiar les intencions subjacents a una agenda. Si la idea prové dels meus, es bona; si prové dels altres, es descarta. Pel mateix fet, neguem la possibilitat de que nosaltres o els nostres aliats estiguen equivocats. Els matisos es llegeixen com traïció o amollegament. El dubte no és possible.

  Com veiem en les recents campanyes [electorals], l’alternativa que ofereixen els moderats —aquells que han dominat la política des de la caiguda del Mur de Berlí— és la moderació repetida com mantra i la seua absència es converteix en acusació. Si glorifiquen els acords com únic camí, prescindint del seu contingut. Entesa així, la moderació queda buida, reduïda a negació. Però moderació no es no creure en nada, ni evitar les disputes, ni defendre versions aigualides de les idees. Moderació implica consciència d’allò que es creu, acompanyat de l’obertura a les idees del adversari. Fermesa y serietat per a discutir sense caure en l’agressió, diàleg sense negar la identitat. Saber gestionar els dissensos com a part inevitable del desacord social, però no com abismes insalvables.

  Això no significa convertir la política en un saló de té. La política no ha estat mai el cenacle dels filòsofs, y menys ara, davant una crisis de proporcions històriques [...]. Però hi ha una diferència entre la duresa del debat i la destrucció de l’adversari. [...]

  Una vella caricatura de Topaze mostrava a Allende i Frei Montalva tirant-se fang. "Ahí en va un poc més", "el mateix et dic!", una vinyeta rere una altra. En el darrer quadre, el fang acumulat ha pres la forma d’un goril·la. Ningú no volia crear-lo; només volien fer-li mal al altre. Potser aquests són els deus forts del retorno dels quals tant es parla: pasiones que s'alimenten amb entusiasme cec i que demà no hi haurà forma de domesticar.

L'autor:

RODRIGO PÉREZ DE ARCE

DOCENT INVESTIGADOR DE FARO UDD

Faro UDD es un centro interdisciplinari xilé d’humanitats i ciències socials creat per la Universidad del Desarrollo. Ha estat concebut com un espai acadèmic de reflexió, que busca contribuir al benestar de Xile i els seus ciutadans, mitjançant la generació de continguts sòlids, l' enriquiment del debat públic nacional, tot en relació amb la fonamentació ètica de la democràcia representativa i de la societat lliure.