Com a ferms defensors de l’escola pública, popular i valenciana, rebutgem la presència en l’escola de certs patrocinadors que per a res comparteixen els ideals d’una societat construïda des d’una educació crítica, lliure, compromesa i, sobre tot, pública.
No podem consentir que, sota una pretesa filantropia, moguts per la reducció de les carregues fiscals i altres interessos no altruistes, certes multinacionals tinguen cabuda en espais educatius públics per fer-se publicitat. Els serveis públics no poden ser una moneda de canvi en mans de la imatge corporativa de les multinacionals. Els Bill Gates i altres fundacions semblants (poseu en google la paraula fundació i mireu els resultats), les sovint malnomenades obres socials i altres institucions suposadament benèfiques no són més que amagatalls per pagar menys impostos i rebre ajudes del pressupost públic. Les empreses que patrocinen certes organitzacions que són en principi sense afany de lucre, fan per altra banda diners amb negocis que potser siguen legals, però que estan molt lluny de ser èticament acceptables o de servir com a exemple educatiu.
Tanmateix ha de quedar clar que no podem posar dins del mateix sac a totes les ONG, lluny d'ací. Moltes realitzen una tasca meravellosa. Però hauríem de tenir clar que aquestes no haurien d'existir. Si els governs compliren amb allò que acorden en les meses internacionals on s'omplin de bones paraules, no caldria ni OXFAM ni cap altra organització sense fronteres. Unicef, Acnur i altres associacions que en principi depenen directament de la ONU per exemple, haurien d'estar finançades pels estats membres amb les quotes que han de pagar anualment. Però hi ha un bon nombre de països que no compleixen. Els primers en no pagar el que es correspon són Rússia i Estats Units. Mentre, les organitzacions humanitàries han de recórrer a les donacions particulars com ho fan com la resta de les ONG. Però elles no són Organitzacions No Governamentals, elles si són governamentals. La existència de les ONG fou per cobrir els buits on no arribaven les organitzacions que depenen directament d'organismes nacionals o supranacionals.
Amb aquestes polítiques s'ha deixat el camp lliure als magnats que dediquen part dels seues ingressos al que ells anomenen fundacions humanitàries.
Vegeu sinó per exemple el cas de Carlos Slim a Mèxic. Aquest ha finançat material pedagògic (ordinadors) per a la majoria de les escoles mentre l'educació mexicana que està patint actualment una profunda crisis com ho demostra les vagues que dia si i dia també estan paralitzant el país. Tot i això Carlos Slim, així com altres com el senyor Bill Gates o Mark Zuckerberg, tenen com a una de les seues principals ocupacions la filantropia. En aquests moments en
els que les despeses socials baixen a cada dia, es pretén deixar en mans privades l'assistència de les necessitats bàsiques de la població. Aquests decidiran, a través de les seues fundacions, en que es gastaran els diners i a qui beneficiaran. Així el senyor Bill Gates que vol omplirà Africa de polls(transgènics?) per resoldre, segons ell, la gana dels africans.
Volem recordar a qui ens governen que, tot i comptar amb el nostre suport en tot allò que supose lluitar i dignificar l’educació, no acceptem el finançament encobert de suposats filantrops. Nosaltres estem i estarem SEMPRE per una escola pública gratuïta, fora de qualsevol mercat i a càrrec de l'estat, garantia de pluralitat democràtica.
...ha pretès transformar tot allò que hi té ha veure amb objectes de consum.
Innovar sembla sovint anar lligat a posseir material educatiu molt modern. Sense dubte la informàtica ha estat un exemple evident en aquests darrers temps. Però sota l’etiqueta de material innovadors n’hi ha molts més. I no sempre es tracta d’objectes físics sinó fins i tot d’idees. Deixem sols com a mostra aquest excel·lent article que us recomane (Elitismo educativo, escuelas concertadas y bilingüismo)
Clar que per vendre no n’hi ha prou amb un producte, cal una cadena de comercialització amb venedors eixerits i compradors convençuts. A més tots han de trobar-se en el lloc i moment adequat perquè es puga fer la venda. Internet és eixe lloc. La xarxa és un espai ric en experiències de tot tipus i també és el major difusor de propaganda amb que conten els mitjans de comunicació de massa.
Tants anys donant classe m’han fet ser força escèptic en quan a les panacees universals i als remeis definitius. La filera de teories que han ocupat l’espai escolar amb la benedicció de les autoritats o sense ella, m’han fet posar-me a la defensiva a cada vegada que sent parlar de noves propostes. Sobretot quan aquestes noves propostes porten noms com Maria Montessori, Jean Piaget, Celestin Freinet, Paolo Freire, John Dewey o d’altres. Aquestes propostes no són noves, portem més de cent anys amb elles. El que és nou és l’embolcall i aquest és el perill. Tots els pedagogs que he citat, tal vegada els que més han marcat la meua feina, són junts a uns quants altres, la base fonamental sobre la que s’ha de sustentar l’escola del Segle XXI.
Però alerta hi ha dos perills que poden ser els que poden fer caure tot el bastiment: la confiança del professorat i la moda. El primer factor és sense dubte el més important. Però el que més mal està fent en aquests moments és el segon. Si la meua generació arribà ràpidament a l’escepticisme pedagògic immobilitzant, què no passarà amb aquestes noves generacions disposades a canviar l’escola bombardejades pels mitjans per escoles suposadament noves que beuen a totes les fonts que hem begut els demès però amb propostes exclusivistes i suposadament públiques? (ref. Article anterior) Les Xarxes socials sols un brou on van coent totes aquestes pastes sense donar prou temps per reflexionar en profunditat sobre el que representen ja que no es tracta sols del contingut sinó del continent.
Però el més greu és que cap canvi serà possible en l’escola sinó hi ha prèviament un convenciment de l’ensenyant. La persona sobre la que recau la responsabilitat de preparar segons uns canons establerts ja per la societat, a la resta de la societat. Aquesta ha ser una persona amb el dubte permanent. Però ha de saber i, sobretot, poder gestionar aquest dubte en benefici dels aprenents.`
En 2004 escrivíem en el pròleg del llibre “L’aigua un bé escàs” publicat per Tàndem:
Era fa uns anys, a unes jornades sobre lectoescriptura. La Ponent era Rosa M.Bellés[1], una col·laboradora d’Anna Teberosky. En una de les sessions un company li va preguntar sobre conceptes tant abstractes com la intuïció, la impressió, la sensació, etc., tot un seguit de substantius més lligats als sentiments que a la racionalitat. El company, la jornada estava dirigida a assessors de CEP, es preguntava com poder transmetre aquests conceptes al professorat amb el que anava a treballar. Aleshores Rosa va parlar de l’àngel, una barreja d’estima, intuïció i ganes de fer-ho bé. No li era possible definir amb més concreció, aquesta manera de fer de certes professores i professors. Deia que, per ensenyar, calia tenir àngel. Els somriures dels meus companys procuraven ser no massa evidents perquè veien que la Rosa es creia realment el que deia. La majoria de les persones allí reunides no creien en l’àngel. Per ells era complicat aconseguir que el professorat arribara a copsar allò de l’àngel, si és que existia, i ells en dubtaven prou.
Per a molts, resoldre problemes educatius, és una mica semblant a resoldre problemes de salut: diagnosticar, dictar un tractament i avaluar els resultats. També estan segur que la medicina preventiva pot ser efectiva i que es poden prevenir els problemes amb una aplicació acurada de certes metodologies.
Però a l’hora de fer el diagnòstic, la dificultat rai en que són tants els factors que poden provocar la malaltia que no s’actua sempre sobre tots els motius encara que el diagnòstic siga encertat. Fins i tot els factors determinats no són sempre els que són més aparents per la qual cosa ens trobem amb la desagradable sorpresa que no es cura al pacient malgrat haver utilitzat els mitjos més escaients per a resoldre el problema.
Ara bé, per a nosaltres l’àngel existeix. Hem vist al llarg dels nostres anys de docència com certs professors, amb poca experiència i molt d’àngel, han aconseguit resultats envejables per molts mestres amb molta experiència i poc d’àngel. Aleshores hem arribat a una conclusió diguem-ne... perillosa. Arriscant-nos a ser taxats d’heretges afirmem que no hi ha mètodes bons ni dolents, ni tampoc receptes millors ni pitjors, el que importa és, sobretot, el mestre o la mestra. Els mètodes, les metodologies, les receptes, etc., aquestes formules pedagògiques de vegades tancades per integristes pedagògics, es resumeixen al cap i a la fi en un objectiu: acompanyar a l’alumnat cap als objectius que pretenem que assolisca. L’experiència acumulada, tant la personal com la d’altres companys, és útil en tant i en quan ofereix vies diverses i noves per a fer el nostre treball. L’ensenyant té el deure de formar-se contínuament i cercar nous camins per a dur endavant la seua tasca. Però ha de quedar clar que el més important per a aconseguir resultats a l’aula és tenir una fe quasi religiosa en l’eficàcia de la nostra feina. No dubtem de la importància dels principis pedagògics sobre els quals basem el nostre treball. Però la significativitat de l’aprenentatge està en mans del professor o de la professora del grup i els seus resultats seran segurament més efectius si te àngel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada