SIONISME I SEMITISME: CONFUSIÓ?... VOLUNTÀRIA?

Des de que ahir va apareixer en la premsa que els diputats francesos estan tramitant una llei demanant que l'antisionisme es considere també delicte.

QUÈ HI HA DARRERE DE LA NOTÍCIA?

Entre 1935 i 1945 el poble jueu va patir uns dels genocides més sagnants dels que havia patit al llarg de la seua història. Més de 6 milions de jueus moriren en els camps de concentració. Eixe fet ha marcat molt la història del S.XX. Tota Europa s’ha sentit responsable d’aquesta matança i ha promulgat lleis, en quasi tots els països, que persegueixen especialment el racisme antisemita per la seua virulència. O siga l'hostilitat o el prejudici cap als jueus com a grup religiós, ètnic o racial, el qual es manifesta com a odi cap a un individu, o com a persecució institucionalitzada i violenta.

Però alguns confonen antisemitisme i antisionisme. Encara que en els dos casos siguen els fills de Sion els que estiguen implicats, els dos termes no són sinònims per a res. L'antisionisme és l'oposició al sionisme, a l'existència de l'Estat d'Israel o al seu manteniment com a estat jueu, per raons ideològiques, polítiques, morals o religioses. Les raons per estar en contra d’aquest estat són diverses i cal emmarcar-les en el seu context històric. Cal remarcar  que, la evolució de les reticències de cara al sionisme, no sempre ha estat les mateixes. En 1960 quan va aparèixer la pel·lícula Exodus amb el guaperas de Paul Newman de xic, moltes persones empatizarem amb aquests pobres infeliços que havien patit el terror nazi i que es mereixien retornar al seu país després de quasi dos mil anys. També és veritat que la majoria desconeixíem les raons per les quals l’emperador Adrià va decidir repartir els jueus pels quatre cantons del seu imperi.

Però al llarg dels anys la política del estat sionista ha anat modificant-se sota l’empenta de les grans fortunes jueves com els Rotschild . Avui l’estat d’Israel realitza contínuament accions que pertanyen a una forma de fer política molt poc ètica  gaudint a més d’una immunitat quasi absoluta. Incompleix de forma reiterada els acords que van presidir la seua creació com l’anomenada declaració Balfour, manté un aïllament una població de quasi dos milions d’habitants en un territori de a penes 390 Km², comet setmanalment actes de guerra condemnables sobre la citada població, i tot això sense que cap país prenga mesures contra aquestes accions.

No content amb aquesta impunitat, assimila antisionisme amb antisemitisme i vol que es tracte de la mateixa manera les crítiques en contra d’eixa política que els recolzament a la barbaritat nazi. Però cal recordar que tots els jueus no són sionistes i, si poden estar d’acord amb la creació de l’estat d’Israel, rebutgen fermament la manera que tenen els actuals mandataris jueus de dur endavant els assumptes de l’estat israelià. Us recomane la lectura d’Israel Shahak i del seu llibre “Historia judía, religión judía”

Per il·lustrar tot el que hem dit us contaré un cas viscut que va ocórrer fa uns anys ací, al País Valencià, en una escola.  Arran d’unes noticies sobre la segona Intifada, els xiquets d’una escola van voler investigar sobre ella i fer una projecte de classe arran d’aquest fet. Un dels productes finals del projecte fou enviar-li una carta al consol israelià en València demanant-li que canviés el seu tracte dels xiquets palestins víctimes del conflicte. Val a dir que, com a mestre que soc, he tingut l’ocasió d’acompanyar el meu alumnat en circumstàncies semblants com la manifestació en contra de la guerra d’Iraq o la condemna dels atemptats del 11 de març en Madrid, a mes de pancartes i minuts de silenci realitzats per rebutjar la violència de qualsevol forma que es produïsca. La educació per la Pau no pot consistir sols en dibuixar una paloma el dia 30 de gener.

Però el senyor consol d’Israel no semblava estar d’acord ni amb Freinet ni amb Freire i va demanar al govern espanyol que sancionara a aquella mestra revolucionaria. Tal fou l’enrenou que va muntar que, per evitar un incident diplomàtic, la mestra va tenir que demanar perdó pel que havien escrit el seu alumnat.

Així que publique el més aviat possible aquest article no siga que li pegue al govern espanyol seguir els passos del seu veí francési em retrobe amb una condemna per haver-lo escrit.